Hi ha necessitat d'un partit com Societat Civil?

www.neopolitica.blogspot.com

Per conèixer aquest partit primer t'has de fer algunes preguntes.

Seria igual la política amb un alcalde fuster?, o professor de ioga?, o director de teatre?, o pagès?, o mestre de casa?... Seria igual la política amb una alcaldessa lectora de tarot?, o escultora?, actriu?, metgessa naturista?... Seria igual la política de Lleida si l'alcalde fos una persona cega, àrab, filòsof, gai, poeta, okupa, vegetariana, pallasso de circ, captaire, sant civil?... Segur que no.

Per què la societat política és com és? Per què els elegim així? O per què no els elegim d'una altra manera?. Per què no veiem honestedat? Per què rebutgem o desatenem el poder que la democràcia ens atorga? Bé, les coses són com són ...fins ara mateix.

Però les coses poden ser diferents. Tot pot canviar, tot canvia. I els canvis socials els fan les persones del carrer. Per que els que decidim viure a les ciutats i als pobles, decidim viure en societat. Tu ets la societat civil. Tu ets la força que mou el destí de l'humanitat, sigues conscient, participa-hi. Creu que tens el poder de canviar allò que intueixes com injust, per allò que reconeixes com just. No siguis el que et van demanar que fossis, no vagis on no vols anar, no recolzis els que retenen el poder perquè el corrompeixen, millor plantat al carrer com faria Gandhi, parla obertament de tot això com faria Sócrates, ves al mercat i allibera unes oques com faria Leonardo. Passi el que passi després només cal que tanquis els ulls i et diguis, Jo Sóc.


Programa ideològic. Després vindran els Actes.

La terra és lo primer. Tot ho dóna generosament: des del petit espai per plantar un pomer i després menjar pomes ecològiques, al gran suport de les vies de l'AVE per a que hi pugin sovint uns poquets amb grans sous. La terra no fa distincions, no discrimina. És el veritable exemple del donar sense demanar res a canvi. El gran repte de l'humanitat ara mateix és tornar a identificar-se plenament amb la terra, poder pensar en global, deixar els egos darrere. Si jo sóc la terra, quin sentit té que hi especuli, que la intoxiqui, la contamini, la saquegi, la robi. Hem d'anar molt més enllà de la simple idea ecològica. Hem de ser la terra. Tots som la Terra.

Plató deia que els millors governants serien els filòsofs, els amants de la saviesa. Però ells són els únics que no tenen desig de poder, així doncs, no els interessa governar. Però, imaginem per un moment uns polítics savis, justos, honestos, incorruptibles, dialogants, cooperants. Seran un reflex natural de la societat civil. Què bonic, oi?. Les utopies d'avui són les realitats de demà.

Una ciutat es cohesiona per un ventall d'engranatges socio-culturals. Per què hi ha okupes? Per què hi ha pintades a les parets? Per què hi ha publicitat nociva a cada pas? Per què no es poden trepitjar els pocs raconets d'herba dels parcs? Per què hi han nens al carrer a hores de col·legi? o encara millor, per què no hi ha nens pel carrer? Per què els avis estan confinats a sales i jardins privats? Per què diuen que estarem més segurs amb més policies pels carrers si cada policia porta un arma i les armes són per matar? Per què no poden votar els immigrants si viuen com tu on tu? Qui és el cabró que pega i mata a la seva companya?, però també preguntem-nos, per què s'ha convertit en un cabró?, quan va néixer era una ànima pura com tu i jo. On són tots aquestos recursos dirigits a que la gent deixi de competir i comenci a col·laborar. Cultura sí, però no tota culturitza. Volem poesia pels carrers, millor que filharmòniques empresonades als auditoriums. La cultura, l'art, fa créixer, eleva l'esperit, il·lumina al cec intel·lecte del cervell tancat al cap. Com pot ser que tot això es confongui... ah clar! ens manca cultura. Doncs fiquem mesures. Siguem radicals. Això mateix, tornem a les arrels. Cultura senzilla, sense snobismes, només cultura.

El camí posdemocràtic, la neopolítica, la globalització... Tot això ha de fer-se acte en un moviment social-civil-local. Per què en la majoria de les ciutats i pobles governen partits que responen a polítiques de dimensions més generals, alienes a les realitats particulars. La piràmide està invertida. Imaginem-nos un model de govern local en el que la base i el poder el tenen partits locals independents, i només una participació, per exemple el 10%, els partits estatals, nacionals o autonòmics. Probablement així dirigiríem les nostres societats civils cap a la autodependència, alliberant-nos de nacionalismes d'aquí i d'allà que poc tenen a veure amb fets culturals centenaris, i si molt amb la provocació deliberada de sentiments per interessos de poder manipulatius. Has pensat en agafar la nacionalitat de ser tu mateix, amb l'únic territori que el de sota la planta dels teus peus? Necessites més?

Com a societat, a SOC creiem que hauríem d’anar més enllà del concepte d’independència, i encara més enllà del concepte nacionalisme. El dret d’un poble a l’autodeterminació, o sigui, el dret a decidir ell mateix on vol ficar les seves fronteres i a dirigir la seva autonomia de gestió en tots els aspectes, hauria de ser un dret assequible com a llibertat de les societats. Ara bé, això, funciona bé a nivell intel·lectual. A la pràctica, l’aspiració de moltes persones que és diuen independentistes a Catalunya, és poder unificar els països catalans (País Valencià, Balears, franja, Alger...), sota una mateixa nació independent. És un dubte raonable pensar que cap d’aquests territoris històricament catalans vulguin ser-ho en un futur.
Llavors proclamem l’anacionalisme com mètode pràctic de convivència en societat (així com el laïcisme ho és en el concepte religiós), i no com un fet de fer la contra al nacionalisme, si no com a la carència de tal.
L’evolució de la consciència de la societat vers una globalització real dels pobles i les civilitzacions del món (i no una pseudoglobalització econòmica capitalista), fa dels nacionalismes uns reductes conservadors utilitzats amb fins poc clars dins la política de les nacions desenvolupades. Fet totalment aliè a les necessitats vitals de la societat civil. Perquè si amb nacionalisme, el que volem dir és el conjunt de fets culturals diferenciadors, en aquest cas, també hauríem d’incloure els fets culturals que tenim en comú amb els pobles del costat, creant així una basta cultura que deixa de pertànyer als pobles i nacions i acaba sent un patrimoni cultural antropològic de tota l’humanitat.
Proposem dir-li a la cultura, Cultura, i prendre com a nazionalisme allò que ens pot separar dels demés ficant-nos en una situació de conflicte i lluita. No és fàcil que la societat es curi, com a grup, de sentiments tant poderosos històricament com la impotència, la manca d’autoestima, la repressió, l’abandonament, el repudi, etc, però ho haurem de fer si volem quelcom diferent i millor.

L’autodependència és el nostre model ideal de govern local. Proposem la descentralització màxima del poder. Així com alguns pobles són governats per un partit independent i local, proposem també aquest model per a les ciutats. Un partit principal de la ciutadania seria bo per la gestió eficaç dels recursos, després anirien altres partits menys independents com els nacionals o estatals. Els partits autodependents serien importants a l’hora de crear línies polítiques afins a la ciutadania, i no estarien sotmesos a línies polítiques més generalistes que a vegades, poc tenen a veure amb la realitat social de la ciutat.

A la societat civil li convé ser laica en la seva opció de conjunt, o sigui, no institucionalitzar ni recolzar cap religió. Això també hauria de valer pels representants polítics. Ara bé, una cosa és el laïcisme i una altra la manca d'espiritualitat. Els polítics fins ara es caracteritzen per ser persones pragmàtiques, materialistes, gestores. Quan un polític actuï des de l'ànima començarà a crear polítiques pel veritable benestar social de la gent, i no exclusives per la conducció interessada dels fluxos econòmics.

La neopolítica de Societat Civil té com a protagonistes les xarxes socials democràtiques. Per aquest nou camí de la política ens trobem naturalment les institucions existents, des del municipi a l'Estat, però en lloc d'intentar conquistar-les i destruir-les (l'antiga alternativa entre reforma i revolució) obre diàlegs i cooperació quan és possible, també conflicte i desobediència civil quan és necessari.

Temes com l'educació i la sanitat mereixen una atenció especial, hi ha punts on conflueixen. L'educació de l'infant es dirigeix principalment a l'estudi d'unes determinades matèries i només dins el camp intel·lectual; el camp emocional, social i espiritual queda gairebé absent d'estudi i comprensió. Als estudis superiors, el jove, que ja ha après una sèrie de patrons, només cal que continuï la seva instrucció per a que arribi a la fase de producció (la vida laboral) en òptimes condicions. Per construir una nova societat, caldrà començar a educar i deixar d'instruir, valorar alternatives socials com l'educació lliure (moviment que engloba escoles alternatives basades en una pedagogia experiencial o l'educació a casa, també basada en aquest criteri però en el nucli familiar), i introduir sistemes pedagògics basats en desenvolupament del potencial humà. Hi ha crisis educativa i també crisis sanitària. Quan la tecnologia ja permet sintetitzar potents fàrmacs, estudiar amb certa profunditat l'ADN, crear sofisticats aparells per diagnosticar, etc, resulta que la gent no és més sana que en qualsevol altre moment de la història. La sanitat pública destina grans partides a la indústria farmacèutica i a proveir d'última tecnologia als hospitals, però on queda una de les principals premisses que aconsella l'Organització Mundial de la Salut: l'educació vers la salut. Doncs no existeix, es justifica amb quatre campanyes genèriques que poc poden fer davant les grans campanyes de les marques de begudes alcohòliques, cadenes de fast food o, en un altre nivell, la malaltissa dinàmica dels canals de televisió. Amb tot, i sens dubte, podem començar a fer canvis individuals i socials que ens converteixin en persones més integres, felices, sanes i sàvies.